dilluns, 21 de febrer del 2011

MASCULINITAT, PER A QUE? MASCULINIDAD ¿PARA QUÉ?

MASCULINITAT PER A QUÉ?
Ignasi Pons i Antón
La masculinitat no està en crisi, sinó que la masculinitat podria no existir
Keith Thomson
El ser fet a imatge de Deu, subjecte actiu de l'historia, l'organització social i les relacions interpersonals, de una costella, petita part del seu cos, va aconseguir un objecte passiu el, segons Aristòtil, “animal incomplet” però complement útil al seu servei. En aquest context l'home, subjecte moral representant de l'humanitat, creà l'ordre patriarcal que assegurà la perpetuació de la dominació sobre la dona. En tant objecte complementari i utilitari li negà la paraula per a les coses importants doncs l'imaginà sense ànima ni raciocini, encara que amb una emotivitat que calia controlar . De tota manera, no fos que desenvolupes les capacitats racionals més enllà de les necessitats logístiques, s'assegurà la submissió negant-li l'accés als instruments discursius. El sistema funcionà força be en virtut d'aquesta negació, del obligat silenci i de la relativa complicitat de la sotmesa. Però vet aquí que el procés de creació de l'objecte passiu fou imperfecte. Se li escaparen potencialitats aparentment ocultes que produïren el desvetllament de que el suposat “animal incomplet” podia esdevenir “persona humana completa”. Especialment en el si de la revolució il•lustrada i atrapant l'home en les pròpies trampes del discurs del domini de la raó predicat per l'home, la dona acabà per rebel•lar-se, trencà el seu silenci i assumí el discurs de la raó i l'ètica que els homes havien instituït per a organitzar idealment les relacions entre ells mateixos.
L'identitat masculina tradicional, com succeeix en gran part de les concepcions identatàries en la nostre cultura més que referir-se al “ser” , es defineixen a partir del “no-ser” o del “ser-més-que”. Així ser home s'aprèn a partir de no ser dona, ser quelcom diferent a la dona o succedani de dona, es a dir efeminat o homosexual. El control permanent d'aquest aprenentatge, no només es fa des de les instàncies estrictament socialitzadores sinó sobre tot des dels propis grups d'homes, que se senten molestos front als suposats traïdors a l'espècie.
L'eclosió del feminisme culminat a meitat del segle passat posà en qüestió les seguretats històricament gaudides pels homes. El desenvolupament de la defensa del seu protagonisme i la defensa d'una identitat femenina diferent de l'atorgada pel patriarcat, de forma ineludible deconstruí l'identitat del mascle. La creença en les suposades virtuts de la seva importància, en la dinàmica de la competitivitat, en les facultats defensives i d'atac de la encomiada violència, l'esforç continu per provar la masculinitat deixaren de aparèixer com a heroic per a esdevenir més aviat patètic. L'intel•ligència i les garanties coercitives del mascle no havien permès preveure el canvi transcendental i es trobà desorientat i sense identitat alternativa viable en el nou context social provocat per les dones.
Una part del homes persisteixen en l'intent de mantenir l'identitat tradicional, amb fracassos relacionals i/o amb reaccions de suma violència respecte a les dones. Altres reaccionen amb actituds, rituals i discursos suposadament adaptatius, plens de contradiccions. Val a dir que cada cop es menys l'exhibició discursiva del masclisme, no reflectits però en les pràctiques relacionals. Diuen ells i repeteixen les ignoràncies o mentides mediàtiques, que han canviat. Que, per exemple, la majoria ja comparteixen les tasques domèstiques malgrat que els estudis demostrin que ben poc. Altres més convençuts de la nocivitat del masclisme, fins i tot per als propis homes, han començat, sobre tot a partir dels anys 70, a estudiar i cercar les alternatives possibles a l'identitat masculina tradicional. De fet el discurs de la masculinitat, inicialment i en gran manera ha estat realitzat pel feminisme, doncs es tracta d'un fet relacional del binomi home/dona, que fa impossible pensar un sense analitzar l'altre. En definitiva es refereix a l'estudi sobre la dominació.
Se han creat a diversos països el grups d'homes profeministes o simplement anti-masclistes, en general, al costat de les dones feministes. En aquest moment hi ha una xarxa europea que, des de la recerca, la reflexió i la pràctica intenten aprofundir en la definició d'una possible nova identitat. En el sí d'aquests moviments el debat consisteix en si la nova identitat consistiria en identificar-se amb l'identitat femenina. O si s'ha de trobar una identitat masculina diferenciada però més humanitzada, sense dominació. Altres, entre els que m'hi trobo, creiem que si be les dones han avançat en la definició de la seva identitat, aquesta definició tampoc no deixa de tenir llastres històrics, adaptatius o reactius, i per tant que encara s'ha de reflexionar més i que en tot cas el que caldria es trobar la definició de l'identitat ètica “persona” que no es ni la femenina, malgrat els seus avenços, ni una nova identitat masculina diferenciada i edulcorada. De tota manera, en aquest marc es tractaria de parlar de identitats persones i no d'un únic model de persona. En definitiva cal un model de relació en el si d'un aprenentatge del compartir real, en el que per exemple a la nena no se li redueixen els jocs i les joguines al seu futur paper de mares i que no es produeixi la contradicció de preconitzar el paper de pare al temps que persisteixi per als nens el tabú del jocs i les joguines referides a una futura paternitat.

¿MASCULINIDAD PARA QUÉ?
La masculinidad no está en crisis, sino que la masculinidad podría no existir
Keith Thomson

El ser hecho a imagen de Dios, sujeto activo de la historia, la organización social y las relaciones interpersonales, de una costilla, pequeña parte de su cuerpo, consiguió un objeto pasivo el, según Aristóteles, “animal incompleto” pero completamente útil a su servicio. En este contexto, el hombre, sujeto representante moral de la humanidad, creó el orden patriarcal que aseguró la perpetuación de la dominación sobre la mujer. En tanto que objeto complementario y utilitario le negó la palabra para las cosas importantes pues la imaginó sin alma ni raciocinio, aunque con una emotividad que era preciso controlar.. De todas maneras, no fuera que desarrollara las capacidades racionales más allá de las necesidades logísticas, se aseguró la sumisió negándole el acceso a los instrumentos discursivos. El sistema funcionó bastante bien en virtud de esta negación, del obligado silencio y de la relativa complicidad de la sometida. Pero hete aquí que el proceso de creación del objeto pasivo fue imperfecto. Se le escaparon potencialidades aparentemente ocultas que produjeron la revelación de que el supuesto “animal incompleto” podia convertirse en “persona humana completa. Especialmente en el seno de la revolución ilustrada y atrapando al hombre en sus propias trampas del discurso del dominio de la razón predicada por el hombre, la mujer acabó por rebelarse, rompió su silencio y asumió el discurso de la razón y la ética que los hombres habían instituido para organizar idealmente las relaciones entre ellos mismos.
La identidad masculina tradicional, como sucede en gran parte de las concepciones identatarias en nuestra cultura, más que referirse al “ser”, se definen a partir del “no.ser” o del “ser-más.que”. Así ser hombre se aprende a partir de no ser mujer, ser algo diferente de la mujer o sucedáneo de mujer, es decir afeminado o homosexual. El control permanente de este aprendizaje, no solo se hace desde las instancias estrictamente socializadoras sino sobre todo desde los propios grupos de hombres, que se sienten molestos frente a estas supuestas traiciones a la especie.
La eclosión del feminismo culminada a mitad del siglo pasado puso en cuestión las seguridades históricamente gozadas por los hombres. El desarrollo de la defensa de su protagonismo y la defensa de una identidad femenina diferente de la otorgada por el patriarcado, de forma ineludible deconstruyó la identidad del macho. La creencia en las supuestas virtudes de su importancia, en la dinámica de la competitividad, en las facultades defensivas y de ataque de su encomiada violencia, el esfuerzo continuo por mostrar la masculinidad dejó de aparecer como heroico para resultar más bien patético. La inteligencia y las garantías coercitivas del macho no habían permitido prever el cambio trascendental y se encontró desorientado y sin identidad alternativa viable en el nuevo contexto social provocado por las mujeres.
Una parte de los hombres persisten en el intento de mantener la identidad tradicional, con fracasos relacionales y/o con reacciones de suma violencia respecto a las mujeres. Otros reaccionan con actitudes, rituales y discursos supuestamente adaptativos, llenos de contradicciones. Cierto es que cada vez es menor la exhibición discursiva del machismo, pero esto no se refleja en las prácticas relacionales. Dicen éstos, y repiten las ignorancias o mentiras mediáticas, que han cambiado. Que, por ejemplo, la mayoría comparten las tareas domésticas pese a que las investigaciones demuestren que muy poco. Otros más convencidos de la nocividad del machismo, incluso para los propios hombres, han empezado, sobre todo a partir de los años 70, a estudiar y buscar alternativas posibles a la identidad masculina tradicional. De hecho el discurso de la masculinidad ha sido realizado por el feminismo, pues se trata de un hecho relacional del binomio hombre/mujer, que hace imposible pensar en uno sin pensar en el otro. En definitiva se refiere al estudio de la dominación.
Se han creado en diversos países grupos de hombres pro-feministas o simplemente anti-machistas, en general, al lado de mujeres feministas. En este momento existe una red europea que, desde la investigación, la reflexión y la práctica intentan profundizar en la definición de una posible nueva identidad. En el seno de estos movimientos el debate consiste en si la nueva identidad consistiría en identificarse con la identidad femenina- O si se ha de encontrar una identidad masculina diferenciada pero más humanizada, sin dominación. Otros, entre los que me cuento, creemos que si bien las mujeres han avanzado en la definición de su identidad, está definición tampoco deja de tener lastres históricos, adaptativos o reactivos y, por consiguiente, que todavía es preciso reflexionar más y que en todo caso lo que haría falta sería encontrar la identidad ética “persona” que no es ni la femenina, pese a sus avances, ni una nueva identidad masculina diferenciada y edulcorada. De todas maneras, en este marco se trataría de hablar de identidades personas y no de un único modelo de persona. En definitiva es preciso un modelo de relación en el seno de un aprendizaje del compartir real, en el que, por ejemplo, a la niña no se le reduzcan los juegos y juguetes a su futuro papel de madre y que no reproduzca la contradicción de preconizar el papel de padre al mismo tiempo que persiste para los niños el tabú del juego y los juguetes referibles a una futura paternidad.

Desvetllar les mentides ens apropa a la veritat


La mentida es una de les principals formes de cuinar la por. La por és una defensa natural de la sobrevivència. Tot i tenir seriosos dubtes sobre gran part de les atribucions dels comportaments a la naturalesa i als instints. Pocs dubtes tinc respecte a l'instint de sobrevivència com a pare de gran part de les actituds i els comportaments. La mentida acostuma ser un dels principals instruments del mal, de l'explotació, de la dominació. En definitiva del poder
La pitjor i mes eficaç mentida es la mitja veritat i l'extrapolació de la veritat parcial.

DESVELAR LAS MENTIRAS NOS ACERCA A LA VERDAD
La mentira es una de las principales formas de cocinar el miedo. El miedo es una defensa natural de la supervivencia. Pese a tener serias dudas sobre gran parte de las atribuciones de los comportamientos a la naturaleza y a los instintos. Tengo pocas dudas respecto al instinto de supervivencia como padre de gran parte de las actitudes y los comportamientos. La mentira suele ser uno de los principales instrumentos del mal, de la explotación, de la dominación. En definitiva del poder.
La peor y más eficaz mentira es la medio verdad y la extrapolación de la verdad parcial.